Canvi de blog

En binnic s'en va a Wordpress.

http://binnic.wordpress.com



Salut!

Facebook sap massa de nosaltres?




Fa uns mesos veia el Facebook com una eina inofensiva per la nostra privacitat, més aviat, veia el Facebook com una eina útil per estar en contacte amb els amics, companys de classe i de feina, però fa unes setmanes em vaig adonar que aquesta xarxa social és realment perillosa, i vaig desactivar el meu compte. M'emprenya que la gent sàpiga en tot moment què faig i què deixo de fer... per molt que siguin amics teus, què n'han de fer de la teva vida? I quina és aquesta obsessió de les empreses en xarxa per tenir-ho tot ben connectat? Fa dies sortia Latitude, una eina de Google per plataforma mòbil, que pretèn saber on ets a cada moment, què n'han de fer els meus amics d'on sóc? És quelcom incoherent i malprogressista. Comprenc que estem a l'era de la informació, i que Internet ens ha acostat moltíssim, i en certa mesura Internet és positiu per la societat, però quan s'entra en aquesta etapa en que ho volem tenir tot controlat, comencen a sortir problemes i mal entesos, augmenten les depressions, els maldecaps i, en conseqüència, els crims.

Penso que Internet comença a fer mal a les persones, tot i ser-ne un addicte orgullós, crec que m'ha aportat coses molt negatives, però alhora també de positives. Un cop hem admès que Internet va pel mal camí, què hem de fer? Plantar cara al problema. Si volen poden controlar-nos, llegir-nos el correu i entrar al nostre ordinador, però si volem, també podem restringir-los tots aquests drets, o si més no, la majoria. Només cal ser llest i saber-ne, i em penso que jo tinc aquestes dues qualitats, així que exposaré les meves mesures anticontrol ben aviat, podeu seguir-les o no, però ja us adverteixo que des que tinc l'ordinador xifrat, juntament amb el correu i l'iPhone, estic més tranquil i tinc menys maldecaps.

Victòria del poble




M'hagués agradat fer aquesta entrada just després de fer-se públic el resultat del referèndum per tirar endavant l'esmena a la contitució de la República Bolivariana de Venezuela que garanteix la reelecció indefinida dels càrrecs electorals, però just després d'anunciar-se aquests resultats, Chávez va iniciar un discurs molt emocionant, començant amb l'himne veneçolà, que comença així:

Gloria al bravo pueblo
que el yugo lanzó,
la ley respetando,
la virtud y honor...

i acaba així:

...unida con lazos
que el cielo formó,
la América toda
existe en Nación;
y si el despotismo
levanta la voz,
seguid el ejemplo
que Caracas dio.

va ser realment emocionant, eren les 3 de la matinada i era totalment en directe, per sort vaig poder sintonitzar bé la Venezolana de Televisión, un discurs irrepetible, on Chávez va fer moltíssimes referències al socialisme veneçolà, aquell moviment socialista del segle XXI sense el qual Chávez no seria ningú. Ho va deixar molt clar:

es la victoria
es el futuro
es el socialismo

mentre el poble, emocionat, entonava els seus càntics...
ALERTA! ALERTA! ALERTA QUE CAMINA EL PUEBLO DE BOLÍVAR POR AMERICA LATINA!

He trobat el discurs, aquí us el deixo:


Només puc dir una cosa...


Visca la revolució bolivariana!

[Descàrrega] Answer - Ni oblit, ni perdó


El nou disc d'Answer, segurament el millor de la seva carrera, fa sonar el seu antifascist hardcore més dur, melòdic i compacte que mai. Els de Vallbona s'han superat una vegada més amb aquests dotze talls a base de canya de la bona i molt potent en quant a lletres. La banda ha anat definint i madurant el seu so, i ho havia aconseguit ja amb l'anterior Reprenem respostes, però ara ja és inqüestionable, i els fa destacar més com una de les nostres millors bandes internacionals.

A Ni oblit, ni perdó (Contra Records, 2008) hi col·laboren formacions amigues com At Versaris o Stranos elementos, i ara acaben de presentar el vídeo de Company meu.



El disc consta de 12 temes:

01 Company meu
02 En el nostre temps
03 Estic a punt d'esclatar
04 Crida
05 Comencem a destruir
06 Massa tard
07 Anys
08 Odi
09 Volem la terra per la gent
10 Condicions
11 Per avançar
12 Antifa

Company meu - Answer

Grandíssim vídeo de la primera cançó del nou album Ni oblit Ni perdó d'Answer... em recorda a les cançons que tocaven al principi, quan a baix l'escenari erem 4 gats esbojarrats per un grup acabat de sortir del forn, amb aquelles veus de Macià, de Lenin i Che... teníem uns 14 anys, i ja cantavem lluitant.


Ràbia

Nos quedan la rabia y los sueños. Nos quedan la rabia y nos quedan los sueños. Nos quedan la rabia y los sueños. Los sueños que os roban y os quitan el sueño. La rabia. Cuando no hay otro camino. La rabia. Y las palabras no sirven de nada. La rabia. Cuando parece estar ya todo dicho. La rabia. Cuando ya no queda nada, ¿qué queda? la rabia, tansolo la rabia. Quisiera, quisiera que todo fuera distinto. Que el odio perdiera todo sentido. Que nadie mas sintiera la obligación de tener que tomar ese arriesgado camino que tantas vidas está arrebatando. Por el que tantas lágrimas se han derramado. Y que ha destrozado ya tanta ilusión como vidas se han ido quedando en el camino. Nos queda la rabia y los sueños. Nos queda la rabia y nos quedan los sueños. Nos queda la rabia y los sueños. Los sueños que os roban y os quitan el sueño. Lo siento. Siento decir lo que siento. Por mas que la verdad duela. Mas duele la indiferencia de quienes al vernos ya ven un problema. ¿Acaso existe violencia que sea comparable a ésta? ¿Más cotidiana y mas sucia, y mas dura y mas cruel, y con mas muertos de pena? Da pena ver que no dejáis mas camino que responder a la fuerza con fuerza ¿Que desearos? El mismo destino que nos habéis previsto: el abrazo de la tierra. Y que sintáis de una vez por todas miedo. Que nunca más tengáis el sueño tranquilo. Que vuestra vida esté pendiente de un hilo, como lo está la nuestra desde que nacimos. Nos queda la rabia y los sueños. Nos queda la rabia y nos quedan los sueños. Nos queda la rabia y los sueños. Los sueños que os roban y os quitan el sueño. ¿Sabes? Debes saber que igual que ganas también puedes perder. Nos queda la rabia y los sueños. Los sueños que os roban y os quitan el sueño. Nos queda la rabia y los sueños. Los sueños que os roban y os quitan el sueño...


Hace unos días caía muerto un policía. Tres iban a ser los disparos que acabaron con su vida. Hace unos días mataron a un policía. Ejemplar trabajador, esposo y padre de familia. Al día siguiente nadie hablaba de otra cosa , al día siguiente no existía otra noticia. Al día siguiente asistimos a su entierro y lloramos. Cuando dijeron llorad, obedientes, lloramos. Dolidos por la pérdida de ese gran hombre, hicimos nuestro el dolor de aquella familia. Calificamos de inútil aquella última muerte. Exigimos y rogamos, suplicamos que así fuese. Sentimos nuestro cada pésame enviado. Con él, dijeron, nos han matado a todos. Guardamos luto y un minuto de silencio junto a las Autoridades de cualquier color y signo. Fuimos testigos de todo ese gran teatro. De los comunicados de condena y de repulsa. De las banderas que hondeaban a media asta, de esa inmensa mayoría, de sus gritos, del ya basta. Basta. Asistimos a todas las concentraciones. Fuimos a las mil y una manifestaciones. Vestimos lazos de todos los colores. Sus palabras permitieron que no dijésemos nada. Aquellos días vestimos de tolerancia. Cerramos filas en torno a la Democracia. Ciudadanos bien, ciudadanos de bien acusan de no se qué, acusando a no se quien. El mismo día hubo una muerte sin noticia, una de tantas que no se rentabilizan. Una de tantas en las que es algún obrero el que al igual que al vacío cae también en el olvido. ¿Qué valor tiene la muerte de un desgraciado? El mismo valor que tuvo su nacimiento. ¿Dónde están sus viudas?, ¿Dónde? ¿Dónde están sus hijos?,¿Dónde las condolencias? ¿Dónde tanto y tanto grito? Fuimos testigos de todo ese gran teatro. De los comunicados de condena y de repulsa. De las banderas que hondeaban a media asta. De esa inmensa mayoría, de sus gritos, del ya basta. Basta ya. Basta ya. Ni sus manos son tan blancas. Ni son blancas sus palomas. Ni es tan blanca su bandera. Ni tampoco sus entrañas. Su cal si que es blanca. Fuimos testigos de todo ese gran teatro. De los comunicados de condena y de repulsa. De las banderas que hondeaban a media asta. De esa inmensa mayoría. De sus gritos, del ya basta.

Basta.