Aquest és un "article" (si se li pot dir així) que tracta de com atacar el sistema de les coses, de com debilitar aquest sistema desigualitari, injust i opressiu per la majoria de la societat.Colpejar on dol l'ha escrit l'Unabomber, un escriptor que no deixa indiferent, o almenys a mi em va impactar la manera de pensar que exposa a cada un dels seus llibres i articles.
Us en deixo un fragment:
Destrossar McDonald’s o Starbuck’s no serveix de res. No és que m’importin els McDonald’s o els Starbuck’s. M’és igual que algú els destrossi o no els destrossi. Però no és una activitat revolucionària. Encara que totes les cadenes de menjar ràpid del món fossin eliminades, el sistema tecnològic-industrial sols hauria sofert una mínuscula ferida com a resultat, ja que pot sobreviure fàcilment sense cadenes de menjar ràpid. Quan ataques McDonald’s o Starbuck’s, no estàs colpejant on dol.
Fa alguns mesos vaig rebre una carta d’un jove de Dinamarca que creia que el sistema tecnològic-industrial havia de ser eliminat perquè, tal com deia, “Què passarà si seguim per aquest camí?” Sembla ser que la seva forma d’activitat “revolucionària” era assaltar granges d’animals criats per fer abrics de pell. Com a mitjà per debilitar el sistema tecnològic-industrial, aquesta activitat és inútil. Inclòs en el cas de que aquells que lluiten per l’alliberament animal aconsegueixin eliminar completament la indústria de la pell, no li hauran fet ni pessigolles al sistema, ja que el sistema pot funcionar perfectament sense les pells.
Estic d’acord en que tancar animals en caixes és intolerable, i posar fi a tal practica és una causa noble. Però hi ha moltes altres causes nobles, com ara la prevenció d’accidents de tràfic, proveir refugi als sense sostre, el reciclatge, o ajudar a la gent gran a creuar el carrer. Tot i així, ningú és tan ximple com per confondre això amb el que són activitats revolucionàries, o creure que amb això poden debilitar al sistema.
[...]4. Perquè el sistema és resistent
El sistema tecnològic-industrial és excepcionalment resistent a causa de la seva autoanomenada estructura “democràtica” que és el que el fa flexible. Com que els sistemes dictatorials tendeixen a ser rígids, les tensions socials i la resistència hi poden créixer fins al punt que afebleixen el sistema amb la possibilitat de desencadenar una revolució. Però en un sistema “democràtic”, quan la resistència i les tensions socials creixen perillosament, el sistema retrocedeix prou, transigeix prou, com per reduir les tensions fins a un nivell segur.
Durant els anys 60 la gent va començar a estar conscienciada sobre la pol·lució mediambiental, més que res perquè la brutícia visible i olfactiva de l’aire de les nostres principals ciutats, estava començant a incomodar físicament a la gent. Van sorgir moltes protestes, suficients com perquè s’establís l’Agència de Protecció Mediambiental i es prenguessin altres mesures per alleugerir el problema. Per descomptat, tots sabem que els nostres problemes mediambientals estan molt, molt lluny de ser resolts. Però es va fer prou com perquè les protestes públiques amainessin i la pressió sobre el sistema es va reduir per uns quants anys.
Atacar al sistema d’aquesta manera és com colpejar una goma. Un cop de martell pot trencar el ferro colat, perquè el ferro colat és rígid i trencadís. Però pots colpejar amb força una goma sense causar-li cap dany en absolut, ja que és flexible: cedeix davant la protesta, el punt just perquè la protesta perdi la seva força i impuls. Llavors el sistema rebota endavant, tornant al seu lloc.
Així doncs, per tal de colpejar al sistema on li dol, has d’atacar punts en els quals el sistema no pugui retrocedir, en els quals hagi de lluitar fins al final. El que necessites no és transigir amb el sistema sinó una lluita a vida o mort.
Aquí podeu llegir l'escrit sencer
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada